Apps de patrimoni: de la comunicació a la interpretació [cat]

A mesura que l’ús dels smartphones va començar a popularitzar-se i tots plegats ens vam endinsar en la fase hay que estar, les institucions patrimonials van intuir la importància que de cara al futur tindria la seva presència en el món dels dispositiu mòbils i sense més es van apressar a desenvolupar les primeres apps del sector. De la mà dels respectius departaments de comunicació, que veien en les apps una nova via de contacte amb els potencials visitants, els museus d’art van ser dels primers en posar fil a l’agulla i publicar les primeres aplicacions.

Els resultats obtinguts, però, van ser força decebedors —poques descàrregues en relació a l’elevat cost de producció— i no van satisfer les expectatives que augurava la inicial febre de les apps. Desenganyades pel poc èxit aconseguit, aquestes institucions culturals van veure com, a més, apareixien les primeres webs mòbils, per molts, la gran competència de les apps. Si l’elevat cost de producció d’una app ja representava una important barrera d’entrada, l’aparició de les webs mòbils encara qüestionava més la inversió en una app que, en lloc d’aprofitar els recursos existents, exigia d’un desenvolupament nou —i per a diferents plataformes— i implicava una dependència de per vida amb els programadors. I si el cost de producció i la competència de les webs mòbils no eren prou elements per fer desdir a qualsevol institució de tenir les seves pròpies apps, la conjuntura econòmica, especialment complicada pel sector cultural, ha acabat convertint-les en un complement de luxe.

BIM_Smartphone

Arribats a aquest punt, no ens queda més remei que preguntar-nos si els smartphones i les apps tenen cabuda en el món del patrimoni i les seves institucions. ¿És que un instrument tan versàtil com un smartphone —pot ser una llanterna, un telèfon, un mapa, una xarxa social, una càmera de fotos, un joc, una televisió…— no pot oferir a una institució patrimonial cap utilitat prou valuosa i específica com per a justificar el seu cost? Intuïm que la resposta és que sí i que la clau de l’èxit rau en descobrir quines podrien ser aquestes utilitats. I, atès que aquesta tasca ha de ser realitzada específicament per cada institució en relació al patrimoni del que té cura, ens limitarem a apuntar quatre de les qüestions que considerem essencials a l’hora de plantejar una app per a la interpretació del patrimoni.

LES QUATRE QÜESTIONS QUE CAL CONSIDERAR

La primera fa referència al propi concepte d’app. Una app no es una xarxa social, ni una brúixola, ni una audioguia. És totes aquestes coses i cap d’elles alhora. I és que una app no és més que un format d’interacció entre els usuaris i els seus smartphones. Hauríem d’evitar confondre, per tant, el format app amb el seu ús, i ser conscients que una app no té valor pel simple fet de ser app (ni implica obligatòriament un elevat nombre de descàrregues).

Aquesta distinció ens porta a la segona de les consideracions que volem destacar. Si obviem per uns moments la naturalesa “formatística” de l’app i posem l’enfoc en la seva funció, descobrirem que moltes de les apps patrimonials que hi ha en el mercat no ofereixen més serveis que els que ja ofereix la web institucional respectiva —i recordem que per aquests casos ja existeixen les webs mòbils—, i que pràcticament cap d’elles enriqueix la nostra relació amb el recurs patrimonial a què fan referència. En general, podem afirmar sense embuts que més que interpretar, aquestes apps es limiten a presentar el patrimoni.

L’ús d’una app sempre ve motivat per un estímul exterior a l’smartphone, ja sigui entrar en contacte amb els amics, veure-s’hi millor en la foscor o comprendre millor una obra d’art. Resulta imprescindible que cada institució es pregunti quin pot ser aquest estímul —el més trivial és l’interès dels visitants pel recurs patrimonial— i que es plantegi l’app com a resposta a aquest estímul convertint-la, per exemple, en una veritable eina per ajudar a la comprensió del recurs en qüestió.

La tercera de les consideracions fa referència a les funcionalitats tecnològiques que les apps i els smartphones ens ofereixen. Els dispositius mòbils ens han obert un ventall de possibilitats per a la interpretació del patrimoni que no podem deixar escapar: des de la geolocalització o el vídeo, fins a la realitat augmentada o el 3G. La infinitat de recursos tecnològics disponibles ens obliga a fer una important tasca de selecció, planificació i, en definitiva, d’edició. El format i la tecnologia específics en què es materialitza l’app —un text, una imatge, un joc, un mapa georeferenciat, un vídeo, un scanner de QR— no poden triar-se a l’atzar, sinó que han de venir determinats per la interconnexió curosament treballada entre el recurs patrimonial, el discurs interpretatiu i la pròpia tecnologia.

Per concloure, resta insistir en una quarta i última reflexió que subjau a tot el que acabem d’esmentar (i que ja vam plantejar en un post anterior): més enllà del format, de la funció i dels recursos tecnològics emprats, el que realment articula una app d’interpretació del patrimoni és el seu discurs de fons, i les decisions que afecten al format, la funció i els recursos tecnològics deriven directament d’aquest discurs. Per assegurar la coherència i la idoneïtat de l’aplicació, és decisiu, per tant, començar el seu disseny per la construcció d’aquest discurs.

Estem convençuts que el dia en què no s’obviï la fase de planificació i aprofitem totes les possibilitats que ens donen els dispositius mòbils, les apps i els smartphones es convertiran en l’eina per excel·lència de la interpretació del patrimoni. I, segurament, un senyal de què hi haurem arribat serà el fet que les apps deixaran de sorgir com a iniciatives dels departaments de comunicació i passaran a ser un format més de treball de les àrees de comissariat i d’interpretació.

Leave a Reply

Your email address will not be published.